iPad, el nou dispositiu de Apple

L’iPad és un dispositiu que està a cavall entre els telèfons mòbils d'última generació, tipus iPhone o Nexus One, i els ordinadors portàtils. De fet, l'aparell permet instal·lar gairebé totes, de altres les 140.000 aplicacions d'Apple Store. Amb ell es pot llegir e-books, reproduir vídeo, navegar per Internet, llegir el correu electrònic, escoltar música i fins jugar amb videojocs. El més barat dels models costa uns 350 euros i va sortir a la venda a finals de març.

L'aparell té un gruix de 1,34 centímetres, i una pantalla tàctil amb una resolució de 1024 per 768 píxels que incorpora la tecnologia IPS i multitouch de 9,7 polzades (24,3 cm d'alt per 18,9 d'ample).

La venda de iPads amb WIFI i 3G està disponible des de l'abril als Estats Units amb un preu lleugerament més gran que el seu germà, el IPad simple. En aquest cas, el model de 16 GB es vendrà a un preu de 629 dòlars (450 €), el dispositiu de 32 GB costarà 729 $ (al voltant de 580 €) i el IPADE de 64 GB costarà 829 $ (uns 590 €) .

Reinventar el plàstic és la solució als problemes de salut i mediambientals?

Un grup d’investigadors dirigits por Helmut Reinecke, del Instituto de Ciencia y Tecnología de Polímeros del CSIC, ha desenvolupat un procediment per obtenir un PVC més segur i durador, que evita que els ftalats migrin del material amb el temps.

Això implica que el material no es deteriora tan fàcilment i és menys contaminant per medi ambient.

Aquest grup ha desenvolupat un nou plàstic on es substiueix els ftalats per dialquil ftalat (DOP) o dialquil isoftalat, dos plastificants molt utilitzats i permeten una unió química permanent en el material, impedint d’aquesta manera la migració del grup ftalat.

El procediment és aplicable a qualsevol tipus de PVC i suposa una forma d'obtenir materials plàstics més segurs per a la salut i per al medi ambient. La seva implementació és senzilla ja que es pot incorporar al polímer en dissolució i per processat reactiu en una extrusora o, també, pot reaccionar eficaçment amb el PVC en suspensió aquosa. El nou material resultant té una resistència tèrmica superior als PVC convencionals-els nous plastificants actuen com estabilitzadors tèrmics-i manté inalterades les seves propietats amb el temps.

Percepció: una manera de veure la vida

Molta gent es diverteix amb les il·lusions òptiques però sabies que es basen en les lleis de la Gestalt, també conegudes com les lleis de la percepció?

Aquestes lleis són la base de la psicologia de la percepció que es donen en un camp perceptiu, que són el conjunt d’estímuls que rebem a traves dels nostres sentits.

Generalment aquestes lleis es basen en la percepció visual (encara que es poden donar en altres sentits), i són les lleis que expliquen les associacions que fem al veure una figures òptiques.

- Llei de la pregnancia o la bona forma:

Quan les persones veiem una cara, forma, objecte, ... tendim a estructurar-ho per formar una figura coneguda.

- Llei de la proximitat:

Quan diferents elements es troben molt pròxims entre sí, tendim a agrupar-los i a percebre’ls com a una unitat.

- Llei de la semblança:

Agrupem aquells els elements semblants com si fossin una mateixa unitat.

- Llei de tancament:

Completem amb la imaginació les parts que falten a aquelles figures que tenen elements oberts o incomplets.

- Llei de la continuïtat:

Solem tendir a veure les figures que es presenten interrompudes com si fos continua.

- Llei de la figura-fons:

On hi ha dos elements que no podem veure simultàniament. Primer en veiem una i desprès l’altre.

Una carrera cap al futur

El pròxim 23 de maig es celebra per primera vegada el Saló del Automòbil Ecològic i de la Mobilitat Sostenible al recinte firal de Madrid. En aquesta fira es presentaran 120 vehicles de 34 marques diferents que utilitzen motors de combustió interna diferents als actuals.

Fins ara, els motors més utilitzats en la indústria de l’automoció han estat:

Motor de gasolina:

És un tipus de motor de combustió interna que utilitza l'explosió d'un combustible, provocada mitjançant una espurna, per expandir un gas i empènyer així un pistó que transmetrà l'energia. N'hi ha de dos i de quatre temps. El cicle termodinàmic utilitzat es coneix com a Cicle Otto.

El combustible s'injecta polvoritzat i barrejat amb aire dins d'un cilindre (La combustió total de 1 gram de gasolina es realitzaria teòricament amb 14,8 grams d'aire però com que és impossible realitzar una mescla perfectament homogènia d'ambdós elements se sol introduir un 10% més d'aire del necessari) Una vegada dins del cilindre la mescla és comprimida. Al arribar al punt de màxima compressió, la bugia fa saltar una espurna que genera l'explosió del combustible. Els gasos tancats en el cilindre s'expandeixen empenyent un pistó que rellisca dins el cilindre (expansió teòricament adiabàtica dels gasos).

L'energia alliberada en aquesta explosió és doncs transformada en moviment lineal del pistó, el qual, a través d'una biela i el cigonyal, és convertit en moviment giratori. La inèrcia d'aquest moviment giratori fa que el motor no es pari i que el pistó torni a empènyer el gas, expulsant-lo per la vàlvula corresponent, ara oberta. Per últim el pistó retrocedeix de nou permetent l'entrada d'una nova mescla de combustible.

Motor dièsel:

Té un funcionament molt semblant al motor de gasolina de 4 temps. Els motors de Gasolina, s'injecta carburant d'un sol cop i es fa explotar, gran part de l'energia s'escapa en forma de calor per les parets ja que no té temps de empènyer el pistó. En el dièsel, la combustió és mes continuada, millorant notablement el rendiment. En els motors de gasolina, el combustible es barreja amb l'aire abans d'entrar a la cambra de combustió. La temperatura del cilindre no pot ser gaire alta, ja que la barreja s'inflamaria. Els motors dièsels no tenen aquesta limitació i la temperatura de la combustió és més alta. Notar que el rendiment d'un motor tèrmic depèn de la màxima temperatura del cicle. L'altre característica que els diferencia dels motor Otto és la combustió, s'inflama espontàniament al ser comprimit.

Actualment, s’ha fet un pas endavant cap a l’automoció realment ecològica amb els anomenats cotxes híbrids.

En aquests cotxe, el motor híbrid gasolina/vapor té un funcionament similar als anteriors. La diferència recau en la primera carrera del pistó, que és impulsat per els gasos en l’explanació originada per la combustió del combustible. Aquesta ignició escalfa la temperatura de la cambra de combustió fins als 800 ºCm moment en el que s’injecta aigua a pressió dins la cambra de combustió: el aigua s’evapora al instant incrementat el seu volum unes 1600 vegades i empenyent de nou el pistó. Així doncs, es pot tornar a realitzar el cicle sense cremar combustible. Per el següent cicle (mentre l’aigua ha refredat la temperatura del cilindre) es tornarà a injectar combustible. I així successivament.

Veient això, deduïm que el futur de l’automació s’encamina cap a la utilització de les energies renovables amb motors elèctrics, solars i d’hidrogen

Newton: la base de la fisica clàssica

La llegenda diu que Newton va ser conscient que hi havia una força natural que feia caure les coses (la gravetat) en veure com una poma va caure. Preguntes com: per què una poma cau perpendicular a la terra? Per què no cau cap a un altre costat? O cap amunt?

Va pensar que hi havia d’haver alguna força que l’atragués cap al centre de la terra i a partir d’aquí va formular les seves lleis que s’apliquen per l’estudi de la física clàssica.

• Primera llei o llei de la inèrcia

Tot cos lliure, sobre el qual no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme.

El principi d'inèrcia es compleix quan no actuen forces sobre un cos o quan les forces que actuen es contraresten entre elles. En aquests casos és quan diem que el cos està en equilibri. Segons el que diu aquesta llei podríem dir que l'efecte de les forces no és mantenir el moviment, com pensava Aristòtil, sinó modificar-lo, es a dir, accelerar-lo.

Una dificultat perquè el principi d'inèrcia s'aprovés va ser que els cossos a la terra no es mantenen mai indefinidament en moviment. Tots els mòbils perden la velocitat i s'acaben parant. Es va pensar que aquesta desacceleració podria estar provocada per falta d'una força. Però Galileu va raonar que era a causa d'una altre força que els frena. Aquestes forces son les anomenades forces de fregament, que si no fos per elles els cossos de la terra es mourien indefinidament.

• Segona llei o llei fonamental de la dinàmica

Tot cos sobre el qual actua una força es mou de tal manera que la variació de la seva quantitat de moviment respecte el temps és igual a la força que produeix el moviment. S'expressa amb la fórmula següent:

on m es la massa, F la força i a l'acceleració. Les dues últimes són quantitats vectorials.

Si diverses forces actuen simultàniament sobre un cos, també podrem aplicar la fórmula fonamental de la dinàmica. En aquest cas la força que apareix en el primer membre serà resultant de totes les forces a les quals el cos esta sotmès.

La segona llei de Newton inclou el principi d'inèrcia.

• Tercera llei o llei d'acció i reacció

Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer. Matemàticament es pot expressar de la següent manera:

A més a més, aquestes dues forces es troben sobre la línia que uneix el centre de masses entre els dos cossos.

Herència i genètica

No t’has preguntat mai d’on treus els teus ulls blaus si els teus pares tenen els ulls foscos? O perquè tens el cabell ros quan sempre has vist el cabell dels teus pares negre?

Aquestes preguntes les respon l’estudi de la genètic.

La genètica és la part de la Biologia que s’ocupa de l’herència genètica, és a dir, intenta explicar els mecanismes i circumstàncies mitjançant els quals es regeix la transmissió dels caràcters de generació en generació.

Per un gen determinat, per exemple el gen que codifica per el caràcter color dels ulls, poden existir varietats que donen lloc a característiques diferents en l’individu. Aquestes varietat d’un gen per un caràcter s’anomenen al·lels.

Nosaltres posseïm en les nostres cèl·lules dos jocs de cromosomes homòlegs, un que prové de l’herència genètica del nostre pare i un altre que prové de la nostre mare. Així doncs, es evident que per cada caràcter el individu tindrà dos gens. Quan aquests gens contenen el mateix al·lel direm que l’individu és homozigot. Per el contrari, quan l’individu té dos al·lels diferents direm que és heterozigot.

Es considera el pare de la genètic a George Mendel, un monjo austríac que va experimentar amb vegetals estudiant la transmissió dels caràcters hereditaris i que va crear els fonaments de l’actual teoria de l’herència. Les lleis de Mendel expliquen les característiques dels descendents a partir del coneixement de les característiques dels seus progenitors.

A) 1ª Llei de Mendel: Llei de la uniformitat dels híbrids de la primera generació

Quan es creuen dos individus homozigats però que tenen al·lels diferents, tots els híbrits de la primera generació són iguals (F1).

Mendel va arribar a aquesta conclusió agafant varietat pures de pèsols grocs i verds, ja que sempre obtenia d’aquest creuament varietat de pèsol groc.

A) 2ª Llei de Mendel: Llei de segregació dels gens que han format la parella d’al·lels de la F1

Mendel va extreure aquesta conclusió experimentant amb les plantes procedents de les llavors de la primera generació (F1) del experiment anterior, groga Aa. Pol·lonitzant-les entre sí va obtenir llavors grogues i verdes en proporció 3:1 (75% grogues i 25 % verdes). Va determinar que tornaven a aparèixer en la segona generació filial característiques que havien desaparegut amb la primera

Seguin les lleis de Mendel, ens queda clar que per saber d’on venen els nostres caràcters genètics no en hem de fixar com són els pares sinó que hem de mirar una mica més a munt.

T’has comparat amb els teus avis?

Nosaltres i l'evolució

El món que coneixem avui dia és el resultat de l’evolució natural que ha tingut lloc des del principi dels temps.

Tot va començar amb l’explosió (o expansió) del famós Big Bang a partir del no-res generant el primer cicle de l’evolució: l’evolució còsmica. A partir d’aquí varen sorgir les estrelles i es pensa que els únics elements químics que va produir el Big Bang van ser l’hidrogen, l’heli i, possiblement, el liti. Degut a l’alta pressió i temperatura en les estrelles, aquests elements es varen condensar generant els 88 elements químics que trobem avui dia a la natura.

Una de les teories explica que la Terra era una massa de material fos que es va solidificar i que en ploure durant milions d’anys, generant d’aquesta manera els oceans, va formar-se un brou d’aigua i roca que va donar lloc a la vida. És a dir, va aparèixer vida orgànica a partir de matèria inorgànica.

Es creu que l’atmosfera primitiva estava formada per matà, amoníac, aigua i hidrogen molecular i les fonts energètiques eren la llum ultravioleta, procedent del Sol, i les descàrregues elèctriques. Amb aquestes condicions es van agrupar diversos compostos de carboni de l’atmosfera i dels oceans donant lloc al primer organisme unicel·lular capaç de reproduir-se i evolucionar.

Per aquest motiu, la matèria orgànica bàsicament està formada per carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen (CHON) i l’aigua és el component principal del cos humà, entre un 60% i 70%.

Malgrat el que explica aquesta teoria, en els últims anys s’han trobat meteorits que contenen compostos orgànics. En base a aquest fet, s’ha formulat la hipòtesis de que el mateix núvol de pols i gas que va donar lloc al sistema solar ja contenia compostos orgànics.

Sigui com sigui, aquests organismes unicel·lulars es varen adaptar a les condicions atmosfèriques i ambientals evolucionant i incloent en el seu organisme aquells elements químics que varen trobar necessaris per dur a terme les seves funcions biològiques (metalls iònics com Fe, Zn, K, Na...).

1. Oxígeno (65%)
2. Carbono (18%)
3. Hidrógeno (10%)
4. Nitrógeno (3%)
5. Calcio (1.5%)
6. Fósforo (1%)
7. Potasio (0.35%)
8. Sulfuro (0.25%)
9. Sodio (0.15%)
10. Magnesio (0.05%)
11. Cobre, Zinc, Selenio, Molibdeno, Flúor, Cloro, Yodo, Manganeso, Cobalto, Hierro (0.70%)
12. Litio, Estroncio, Aluminio, Silicio, Plomo, Vanadio, Arsénico, Bromo (proporciones ínfimas).

Elements químics que es troben en el cos humà i la seva abundància.

L’aparició de l’oxigen a l’atmosfera, degut a l’alliberament produït pels organismes fotosintètics, va portar algunes conseqüències; varen aparèixer els organismes aeròbics, es va formar ozó i, per tant, la capa d’ozó i l’atmosfera tal com la coneixem a l’actualitat... Degut a aquest fet, els organismes es van haver d’adaptar a les noves condicions.

Un exemple molt conegut és la incorporació de Fe a l’organisme. Quan l’atmosfera era reductora, el ferro es trobava en forma de Fe²⁺ i era molt accessible per els individus. Quan l’atmosfera va passar a ser oxidant, el Fe²⁺ va canviar el seu estat d’oxidació (Fe³⁺) i va deixar de ser accessible perquè es formava l’oxid de ferro (III) insoluble en aigua. Així doncs, els organismes van haver de ingenyar un sistema que permetés emmagatzemar el ferro en forma de ferro (II). També van haver de incloure un altre metall (coure) que fos capaç de fer les mateixes funcions que feia el ferro.

I, avui dia, el nostre organisme utilitza els dos metalls: el ferro per funcions dins la cèl·lula i el coure per funcions al exterior de la cèl·lula. Fe/cu es complementen, inclòs a vegades col·laboren.